Brexit i la idea d’Europa

16/06/2016 (article publicat originalment a la versió impressa del diari Menorca)

El dijous molts menorquins estarem immersos en l’atmosfera de festa i tradició de Sant Joan, a Ciutadella. Alguns emocionats pel Primer Toc, altres pendents del gin amb llimonada (pomada…) a la Plaça Nova i dels cavalls al Caragol des Born. Mentrestant, al Regne Unit, el poble prendrà unes de les decisions potencialment més transcendentals de la història d’Europa en els últims 10 anys. Des de l’aparentment recent Tractat de Lisboa, la fita més propera en el projecte de integració de la Unió Europea, el context polític, social i econòmic al Vell Continent ha canviat bruscament, posant en dubte aquest mateix projecte d’integració, referit per alguns com la ‘ever closer Union’ – ‘la Unió cada vegada més estreta’.

Al referèndum del dia 23 els britànics triaran entre Brexit o Bremain; anar-se’n o quedar-se a la Unió Europea. Ha estat a la terra de Shakespeare on l’euroescepticisme no només ha reunit més suport, sinó també on ha forjat els seus arguments més sòlids. Un escepticisme cap a la pèrdua de la sobirania, cap a la europeïtzació de la política britànica i, sobretot, cap al lliure moviment de persones. El control de la immigració – com la dels joves menorquins que ens traslladem a les illes britàniques per treballar i/o estudiar – ha estat l’argument més important dels defensors del Brexit.

Les conseqüències econòmiques de l’hipotètic Brexit han estat debatudes des de fa temps. Una recessió, al menys en el curt termini, que empitjorarà les condicions de vida de molts britànics. A més, la caiguda de la lliura disminuiria el poder adquisitiu dels ciutadans del Regne Unit, pel que conseqüentment els menorquins ens veuríem afectats per la nostra dependència en el turisme d’anglesos i escocesos. En altres paraules, amb una lliura dèbil els britànics comprarien menys cases i soparien menys a restaurants de Menorca, i a mitjà termini els hotels es podrien veure obligats a abaixar preus.

Però del que no es parla tant és de la significança en la història política que tindria el Brexit. Votar Brexit significarà votar en contra d’una idea de progrés i prosperitat, la idea d’Europa. Tot i que actualment està en qüestió per la mala gestió de la crisi econòmica i la renúncia als seus propis principis en la crisi de refugiats, la Unió segueix representat la idea de pau i post-modernitat dels seus inicis. La idea de superar l’estat-nació per avançar cap a un sistema supranacional que vencés la xacra del nacionalisme que va provocar tantes penúries i guerres al continent. Votar Brexit significaria votar en contra de la Pau Perpètua d’Immanuel Kant. Significaria votar en contra dels drets humans i civils de Baruch Spinoza. En contra del projecte de Jean Monnet i Robert Schuman, de les idees de Konrad Adenauer i Winston Churchill. O, senzillament, seria votar en contra de la idea de gent amb no tant renom, de moment, que han viscut i rebutjat la gestió de les actuals crisis i que tot i així saben que tornar a progressar amb Europa és possible. Persones com Jo Cox, qui va donar la vida per aquesta idea. Aquestes són un tipus de persones que en l’era de les comunicacions i l’escrutini constant a la política es troben en perill d’extinció; persones que pensen més enllà del tacticisme de cara a les pròximes eleccions, que pensen en com poden millorar les vides dels seus ciutadans. Són homes i dones d’Estat, els disposats a jugar-se-la per aquesta senzilla idea, la de possibilitar una vida millor. Jo Cox era una dona d’Estat, una dona que va participar activament a favor dels refugiats, i que rebutjava tant com molts de nosaltres el neoliberalisme que impregna avui en dia el Consell Europeu. Tot i així a Jo Cox la van matar fent campanya a favor d’aquestes institucions. Però Jo Cox volia més Europa, volia una Unió més democràtica, que no només garantís els drets humans i civils dels seus ciutadans sinó que els concedís també a aquells que més ho necessiten. Volia una Europa que lluités contra el canvi climàtic i la desigualtat econòmica, que liderés la lluita contra els nous reptes de la post-modernitat. Jo Cox no només volia Bremain, volia també que aconseguíssim convertir-nos en europeus.