Els límits del moment Ciutadans

17/01/2018 (article publicat originalment per Think O’Clock)

El 21D Ciutadans (Cs) es va projectar a Espanya com un partit que abandera un nacionalisme espanyol sense complexos. Va donar resposta a aquella frase de bar que pregunta “per què altres països poden mostrar el seu orgull per la seva bandera, himne i país, i, si ho fa un espanyol, és acusat de fatxa?”. Inés Arrimadas i Albert Rivera han sabut donar un missatge clarament enfrontat contra l’independentisme català que ha seduït els ciutadans que, davant la crisi territorial, han penjat la Rojigualda als seus balcons, i fins i tot a líders de la dreta espanyola que haguessin desitjat més mà dura i un 155 que penetrés més i durant més temps les institucions catalanes. De fet, posicionant-se com a única alternativa constitucionalista per liderar Catalunya i demanant una modernització d’Espanya des de la transversalitat en l’eix ideològic, Cs s’ha guanyat fins i tot el suport de certes elits econòmiques i mitjans de comunicació de Madrid que veuen en el PP un partit immobilista que bloqueja reformes econòmiques, i en el PSOE de Pedro Sánchez una amenaça rupturista.

Les anàlisis i les enquestes no dubten en senyalar el “moment Ciutadans”. Després del “terratrèmol polític generat pel procés sobiranista”, com diu Lluis Orriols, Cs s’ha mogut amb molta comoditat en debats sobre la identitat nacional que han monopolitzat l’agenda pública estatal, a diferència d’un PP subjecte al rendiment de comptes per la seva gestió del procés i la xacra de la corrupció, i la dificultat de PSOE i Podemos per oferir un projecte territorial alternatiu convincent, degut sobretot a divisions internes sobre la qüestió. Per Enric Juliana, la pugna oberta entre PP i Cs no només pot alterar l’ordre dels factors dins la dreta espanyola, sinó que la preeminència del tema Catalunya ha causat una dretanització de la política espanyola i la podria eixamplar, donant una majoria absoluta a una coalició entre populars i taronges. A les enquestes, Cs s’ha consolidat a la tercera posició fent el sorpasso a Podemos, i algunes han arribat a pronosticar un triple empat en nombre de vots entre PP, PSOE i Cs, i fins i tot la victòria dels de Rivera. Aquest auge de Cs, un partit que fins al 2012 només tenia tres diputats al Parlament de Catalunya, va directament correlacionat amb el fet que la independència de Catalunya arribés a ser la segona preocupació dels espanyols segons el baròmetre d’octubre del CIS, només per sota de l’atur.

Així i tot, cal no precipitar-se. Com tots els momentums, el “moment Ciutadans” té els seus límits. Cs ha de fidelitzar aquests votants que avui els votaria de cara al cicle electoral que començarà a la primavera del 2019. Per aconseguir-ho, el tema Catalunya ha de seguir viu a l’agenda pública estatal. Però si la preocupació pel tema arreu de la península segueix caient, com apunta el baròmetre del mes de desembre del CIS, Cs corre el risc que el context no l’acompanyi en el seu missatge agressiu contra el nacionalisme perifèric i veure’s obligat a posicionar-se més clarament en l’eix esquerra-dreta, perdent transversalitat i, possiblement, votants del centreesquerra. Hi ha dos motius principals per creure que, durant el 2018, ens dirigirem a aquest escenari.

El primer és l’esforç que faran els altres partits estatals per evitar que el tema segueixi monopolitzant el debat públic. De fet, Cs és l’únic interessat en què Catalunya segueixi copant les portades dels diaris cada setmana. El PP està extremadament preocupat per l’impuls que han donat els “fets d’octubre” a Cs en tot el territori espanyol, mentre que PSOE i Podemos no estan gens còmodes quan parlen d’identitat. Per tant, veurem esforços per posar sobre la taula altres temes d’índole socioeconòmica per obligar Cs a posicionar-se en l’eix esquerra-dreta. Els primers a fer-ho han estat els socialistes, proposant un impost a la banca per finançar el sistema de pensions.

El segon motiu és la probable governabilitat a la Generalitat. Veus molt rellevants dels partits independentistes, com Andreu Mas-Colell o Oriol Junqueras, han apuntat a la necessitat urgent de formar un govern a Catalunya que duri els quatre anys de legislatura i recuperi l’autogovern després de l’aplicació de l’article 155. Un govern gestor a Plaça Sant Jaume que es coordini amb el simbòlic “govern legítim” a Brussel·les i Estremera. Aquesta fórmula, com bé diu Juliana, sembla un vestit a mida per la deixebla de Mas-Colell, la cap de campanya de Junts Per Catalunya Elsa Artadi, qui podria estar pressionant Carles Puigdemont perquè acceptés ser un President “legítim” però simbòlic. Si Puigdemont cedeix i es troba una fórmula per formar govern i restablir l’estabilitat política a Catalunya, és probable que Catalunya passi a ser un tema més aviat intermitent en l’agenda pública estatal i la preocupació a Espanya pel procés segueixi disminuint.

Per tant, Catalunya no té per què ser un dels factors clau pels votants a l’hora de decidir-se per un partit o un altre durant el cicle electoral que s’obrirà d’aquí a un any amb les eleccions locals i autonòmiques. Tant els altres partits com el context de governabilitat a Catalunya obligaran Rivera a posicionar-se més clarament en l’eix esquerra-dreta. Sens dubte, Cs també té possibilitat de créixer amb temes com les pensions, per exemple, dirigint-se al 37,9% de majors de 65 anys que ara vota al PP. Però aquests posicionaments també poden fer inevitable un distanciament del centreesquerra, on se situaven entre el 15% (votants que se situen en el 3 i el 4 en l’escala 1-10, on 1 és extrema esquerra i 10 extrema dreta) i el 35% (votants que se situen en el 5) dels seus votants a les generals de 2016 i d’on robava vots al PSOE.

En definitiva, el potencial de Cs per créixer durant el cicle electoral que s’enceta el 2019 és innegable. Gràcies a la crisi catalana, els espanyols han vist que és un partit capaç de guanyar eleccions. És realista preveure que Cs serà clau perquè el PP mantingui (Castella i Lleó, Galícia) o recuperi (Balears, Castella la Manxa, València) governs autonòmics, i fins i tot podríem veure batlles i batlesses de Cs. Malgrat tot, Catalunya no serà la gallina dels ous d’or per Cs eternament, i, si volen seguir guanyant terreny al PP, s’hauran de posicionar a la dreta de l’eix ideològic, on creixeran, però a costa de perdre votants del centreesquerra. Paradoxalment, qui pot acabar eixamplant-se en aquest escenari són els socialistes, ja que poden recuperar votants del centreesquerra que el 2016 van castigar el bipartidisme i es van vestir de taronja, i explotar la crisi de Podemos a les enquestes i la decepció dels seus votants per no materialitzar el canvi promès.