PSOE, 311 dies després

23/07/2018 (article publicat originalment al diari Menorca)

Avui fa 10 mesos, Pedro Sánchez era reelegit en unes primàries que van polaritzar militants i dirigents del PSOE, ja del tot dividits des de la destitució de Sánchez l’1 d’octubre de 2016. 311 dies després, el partit segueix dividit. Es van encarregar d’evidenciar-ho líders territorials com Susana Díaz i Ximo Puig i els exdirigents Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba declinant l’oferta de participar a la “Escuela de Buen Gobierno” organitzada pel PSOE a Madrid el passat cap de setmana. La última decisió de la direcció que ha molestat dins la família socialista ha estat el bloqueig de Sánchez a la oportunitat que tenia Elena Valenciano de presidir el grup parlamentari del Partit Socialista Europeu a Brussel·les. Una decisió, al meu parer, estratègicament poc intel·ligent perquè hagués servit per reforçar la branca europeista del relat socialista – una branca que sí que està reforçant Ciutadans teixint aliances amb Emmanuel Macron. Anteriorment, l’estratègia electoral del PSC el passat desembre també va escenificar divisions: no va agradar ni als més conciliadors amb l’independentisme moderat ni als líders més centralistes.

A la direcció del partit estan convençuts de poder ser el partit més votat a les pròximes generals. El full de ruta el marca una tàctica comunicativa de perfil baix liderada per Iván Redondo, que aposta per minimitzar les fugues cap a Ciutadans, capitalitzar l’hegemonia de l’esquerra front un Podemos que no es reconeix a sí mateix i accelerar en la implicació en batalles polítiques i en presència en els mitjans en els darrers mesos abans de les eleccions. A curt termini, de cara a obtenir uns bons resultats a les eleccions, aquesta estratègia li pot anar bé al PSOE. Però a mitjà i llarg termini, de cara a governar, a l’estratègia comunicativa se li hauria de sumar una estratègia de partit pel país. Al PSOE li està faltant valentia per articular la seva proposta de país. Un projecte per a Espanya que, ara mateix, molts trobem a faltar (amb la notable excepció de la feina que es fa en temes de ciència, innovació i emprenedoria). El PSOE hauria de ser qui proposés una narrativa integradora sobre el que és Espanya i ser espanyol, enfront a la idea d’Espanya aznarista de la dreta que serveix per poc més que per dividir la perifèria del centre. El PSOE hauria de liderar una transició energètica per abandonar els combustibles fòssils mentre que s’ofereix als treballadors d’aquestes indústries un pla d’integració dins d’un nou mercat de treball. El PSOE hauria de fer front als canvis que venen en aquest mercat laboral, proposant regulacions de l’economia col·laborat iva, planejant una inserció progressiva i harmònica de la intel·ligència artificial i també un pla d’acció per fer front a la realitat del sistema de pensions; que cada vegada som menys joves i més grans i que, per tant, les solucions que valien amb una piràmide demogràfica ben estructurada demà ja no seran sostenibles. El PSOE és l’únic partit útil per solucionar els reptes de futur dels ciutadans, però avui li toca demostrar-ho per recuperar la seva confiança.

Un món apart és el PSIB. Francina Armengol ha aconseguit liderar els socialistes balears de forma cohesionada i amb un projecte clar per l’arxipèlag. Si els projectes del Govern s’executen correctament, d’aquí pocs anys tindrem (1) millors condicions laborals gràcies a la pujada del 17% dels sous a l’hosteleria, (2) un sistema més sostenible gràcies a la transició progressiva cap a una mobilitat neta i un sistema de residus ecològic i (3) una política d’habitatge més justa i ordenada gràcies a la Llei d’Habitatge. Ah, i pel “bonus track”, també som avui quatre illes millor connectades gràcies, aquesta vegada, a Nueva Canarias. Bromes a part, s’ha de reconèixer que el PSIB d’Armengol presenta un projecte coherent i cohesionat. El meu titular després de la Escuela de Buen Gobierno seria: Un PSIB fort i unit dins un PSOE discret i dividit. Segurament, l’únic que li falta al PSIB és un Govern del PSOE a Moncloa perquè totes aquestes propostes es puguin materialitzar sense entrebancs. I és per això que necessitem que Ferraz s’esforci en unir el partit abandonant purgues i revengismes, guanyar eleccions (estratègia comunicativa) i governar pel progrés (estratègia de país); perquè sense Madrid, als demés ens falta una pota.