Qui són els (bons) militants?

11/05/2017 (article publicat originalment al diari Menorca)

Populisme. Podríem dir que és la paraula de l’any. Uns l’empren per qualificar qualsevol actitud o idea que s’allunyi del que és políticament correcte. Altres neguen la seva validesa com a concepte rigorós perquè els mitjans l’han començat a utilitzar en massa, confonent-lo, sovint, amb fenòmens que dins l’acadèmia denominaríem com a demagògia o oportunisme, no populisme. Però “populisme” és un terme vàlid, amb fonaments teòrics que vénen de lluny, però que necessita ser definit abans d’emprar-lo. Cas Mudde, el referent acadèmic sobre el tema actualment, defineix “populisme” com una “ideologia que divideix la societat en dos grups homogenis i antagonistes, “el poble pur” contra “l’elit corrupte”, i que argumenta que la política hauria de ser una expressió de la voluntat general del poble”.

D’aquesta definició emanen dues preguntes: primer, si el populisme és una ideologia, com és que hi ha populistes de dretes i populistes d’esquerres? Són Mélenchon i Le Pen iguals? Evidentment, no. Hi ha populistes de tots els colors perquè, com diu Mudde, el populisme és una ideologia prima que sempre acompanya a una ideologia general (comunistes, socialdemòcrates, liberals o feixistes). Mélenchon i Le Pen comparteixen la divisió entre poble i elit que fan de la societat francesa, però en tota la resta són radicalment oposats. La segona pregunta és: qui és el poble? Molt resumidament, Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, defensors del populisme i, diria, principals referents d’Íñigo Errejón, ens dirien que “el poble” és un objectiu que s’ha de construir articulant demandes socials diverses de sectors socials heterogenis enfront d’un obstacle en comú. Tot i que la teoria és interessantíssima, a la pràctica els populismes mai han aconseguit integrar a tots els ciutadans que, aparentment, compleixen amb els requisits per ser del “poble”. La conseqüència és que es perverteixen en moviments excloents per aquells qui no es senten part del “poble”, i per tant acaben sent antipluralistes.

Però en una societat sota estrès, amb riscos transnacionals i postmoderns als quals no trobem solució possible, molts ciutadans troben en els líders messiànics que proporciona el populisme el camí cap a un món millor. La simplificació del context polític que fan els populistes, i una clara personificació d’un projecte en un líder, atrauen persones que, malauradament, no tenen ni el temps ni l’obligació de trobar respostes complexes a problemes complexos.

Amb el populisme ben definit, seguesc amb el quid de la qüestió de l’article. A les primàries del PSOE, la campanya de Pedro Sánchez està sent populista. El seu equip utilitza una estratègia retòrica que divideix el partit entre els dirigents (o l’aparell) i els militants, a qui no es va fer cas quan l’aparell va fer un cop d’estat a l’octubre (mentida, Sánchez simplement va perdre una votació d’entre uns delegats que representaven als militants – el sanchistes s’haurien de preocupar de com pot ser que el seu líder unís a tanta gent en contra seva) i quan el PSOE es va abstenir (ni sumàvem, ni podíem anar a terceres eleccions).

Pot ser, vist l’èxit que té el populisme, Sánchez i els seus companys l’han decidit emprar com a eina electoral, i, si guanyen, l’abandonaran perquè la normalitat torni dins el PSOE. Però el populisme és com el foc: si el toques, et cremes. Predicant que ells són la candidatura dels militants, exclouen del títol de “militant” no només aquells que tenen un càrrec, sinó a tots els 60.231 i 10.866 socialistes – des de militants de base fins a expresidents del Govern – que van avalar, respectivament, Susana Díaz i Patxi López. És que el sanchista és un militant moralment superior, més d’esquerres que el susanista i el patxista? Aquest és el debat que dificultarà molt, si Sánchez guanya, la integració de les altres candidatures dins el projecte sanchista. Estan atemptant contra el principi del pluralisme, que veu la societat com un conjunt de realitats independents (però interrelacionades) les unes de les altres. El seu relat maniqueu pot ser-lis útil per guanyar vots, però genera una escletxa entre militants “purs” i militants “corromputs”.

Seria la fi de la socialdemocràcia espanyola si aquesta es desentengués del principi del pluralisme, abraçant la postveritat i el populisme. Ideològicament, el PSOE necessita un impuls, reconeixent els encerts i els errors del passat, i recuperant el projecte keynesià per a liderar els països del sud contra l’ortodòxia austericista de la dreta europea. Internament, però, el partit ha de ser una mostra del que la socialdemocràcia cerca a la societat: integrar complexitats socials i culturals i diferents realitats socioeconòmiques (rics i pobres, representants i representats, càrrecs i militants), sota un projecte plural i redistributiu. Amb la candidatura de Sánchez, em sembla difícil d’imaginar un partit integrador, i més difícil encara un projecte polític plural.