Mobilitzar, mobilitzar, mobilitzar (i desmobilitzar)

23/07/2018 (article publicat al Diari Menorca)

El canvi polític a Espanya es consolida. Els actors han d’adaptar-se al nou context: el multipartidisme. Lluny queden els anys del bipartidisme i de ‘partits majoritaris’, però també hem deixat enrere l’etapa de transició. Populars i socialistes han vist com Ciutadans (Cs) i Podem, respectivament, s’apropiaven d’entre un terç i la meitat de la seva base electoral. Avui, i de forma constant en els darrers deu mesos, les enquestes mostren que PP, PSOE, Podem i Cs atrauen, cadascun, entre un 20% i un 25% de la intenció de vot, aproximadament.

En aquest context, la batalla en les eleccions que estan per venir no se centrarà tant en com canviar la intenció de vot del votant del rival sinó en com aconseguir que el teu votant i el del rival vagin a votar, però el de l’enemic, no. M’explic. La distinció entre rival i enemic és clau. Podem i PSOE són rivals perquè competeixen pel suport dels mateixos sectors de la societat. El mateix amb Cs i PP. Però PSOE i Podem són enemics de PP i Cs, i viceversa, perquè les seves respectives combinacions lluiten per arribar al govern. Quan un partit depèn del seu rival per aliar-s’hi, superar l’enemic i arribar al poder, a aquest partit li interessa que el seu rival-aliat estigui fort. Aquest és el canvi que veurem en les pròximes eleccions respecte a les de 2015 i 2016; la clau ja no està tant en els transvasaments (capacitat d’un partit de prendre votants a un altre), sinó en la mobilització.

Que els votants de Podem facin cua als col·legis electorals és bo pel PSOE – sempre que els seus també hi siguin. Que els potencials votants de Cs es quedin a casa el dia de les eleccions pot impedir al PP arribar a Moncloa. Si els partits d’esquerres volen governar, han de crear les condicions per mobilitzar els seus votants i desmobilitzar els votants de dretes. Fa poc més d’un mes, la dreta tenia un escenari ideal: el PP i Cs es batien en un duel per l’hegemonia de la dreta, presentant dos models (almenys en aparença) molt distints que interpel·laven a diversos sectors de la dreta. L’esquerra, en canvi, era muda, no tenia discurs, no tenia esperança. La inesperada moció de censura ho ha canviat tot. L’esquerra observa atenta els estel·lars anuncis de Sánchez des de Moncloa. Sembla que ens hem espavilat de cop després d’un llarg aplatanament de 7 anys, durant els que Rajoy, des d’un plasma, ens retallava l’Estat del Benestar, ens enfonsava en el ‘precariat’, emmordassava la nostra democràcia i deixava pels jutges el que es vivia a Catalunya. Nosaltres sortíem al carrer però no guanyàvem eleccions, i qui marcava l’agenda era Cs, un partit amb 32 diputats.

Però el taulell actual és idoni per l’esquerra. El PSOE genera il·lusió a cop de Decret Llei i Podem – que va superant problemes interns – li fa la crítica constructiva i atraurà aquells decebuts amb Sánchez. Una competència virtuosa, com diu Íñigo Errejón. En el context multipartidista, amb la centralitat de la mobilització i amb Pedro Sánchez de president d’Espanya, com encaixa l’elecció de Pablo Casado com a líder del PP? La meva aposta és que li va bé a l’esquerra. Casado és un líder jove, amb discurs de renovació i ideològic. És a dir, té un perfil molt similar a Albert Rivera. Alguns diuen que el perfil no és tant important com l’espai ideològic en què se situa un partit i que Casado arriba per fer virar al PP cap a la dreta, deixant l’espai del centredreta lliure per Cs. Discrep. Els líders d’avui ens tenen acostumats a girs ideològics constants i seria un error no esperar que Casado es reubiqués en el centredreta per fer front a Cs. I no s’ha d’oblidar que, en l’era de Twitter, dels ‘memes’ i dels ‘likes’, el perfil del líder és clau, central en el relat que projecta una opció política per a posicionar-se en l’espai ideològic.

La meva aposta és que Rivera i Casado seran dos candidats que no es complementaran. Competeixen per sectors de la dreta semblants mentre deixen orfes a altres. Soraya Sáenz de Santamaría hauria estat una opció per aquells votants de dreta que prefereixen evitar el debat ideològic. La desmobilització d’aquests sectors seria letal en un parlament fragmentat, en què l’única possibilitat que té la dreta de ser investida per anar a Moncloa (amb abstencions del PSOE descartades) és que PP i Cs siguin suficients. Però amb Casado i Rivera, la dreta té un risc de desmobilització de part dels seus votants i, en conseqüència, que PP i Cs no sumin més de 176 diputats. En canvi, aquests dos líders de la dreta, amb propostes molt ideològiques, provocaran l’efecte contrari dins l’esquerra: els progressistes es mobilitzaran i votaran PSOE o Podem, encara que no n’estiguin convençuts, per tal d’evitar que Espanya torni a tenir un president semblant al líder polític que l’esquerra més detesta: José María Aznar.