11/08/2018
As Migjorn vivim, des de fa any i mig, una situació política kafkiana. S’han escrit moltes pàgines sobre la crisi de govern durant el mandat de Pere Moll, especialment en aquest diari. Però, per posar en context la reflexió que vull fer en aquest article, cal un repàs.
Pere Moll és batle i té l’ajuda d’un sol regidor, Enrique Berlinghieri, que porta les carteres de cultura, joventut i esport. Tenim un govern de només dues persones i, a més, una d’elles, Berlinghieri, viu a Eivissa i visita Es Migjorn cada dos mesos per assistir als plens. Com s’aguanta un equip de govern tan precari? Perquè el Partit Popular, amb tres regidors, li dóna suport. Moll i Berlinghieri, més els tres regidors populars, sumen majoria en el consistori de nou representants del nostre poble. A l’oposició trobem el grup socialista, que dels sis regidors que va treure el 2015, avui n’hi queden quatre. Com hem arribat fins aquí? Fins el maig de 2017 Moll governava amb el PSOE i la seva còmoda majoria, però els seus regidors van perdre la confiança en ell per la seva falta de compromís i comportaments poc ètics. Moll va ser expulsat del PSOE per aquests motius, però ha aguantat com a batle gràcies al suport de Berlinghieri, que va entrar substituint un regidor socialista dimitit i es va convertir en trànsfuga, i del PP, que durant anys havia denunciat el mateix Moll als jutjats per diverses causes.
Tot aquest procés ha copat portades d’aquest diari i ens ha avergonyit i entristit a molts veïns i veïnes, que hem vist com Moll s’aferrava al càrrec a tota costa, fins i tot utilitzant l’Ajuntament pel seu propi benefici en alguna ocasió. A més, la gestió política és pèssima. Les queixes dels veïns es succeeixen i els col·lectius socials i culturals del poble es senten desatesos. A un batle d’un municipi de menys de 1.500 habitants no li hauria de costar tant contestar telefonades i missatges, o reunir-se amb les persones que es dediquen a dinamitzar el poble. Al revés, hauria d’aprofitar l’oportunitat que té per fer una política més propera i participativa. Però Moll sembla que viu en el dia a dia, sense projecte, sense idees per Migjorn, sense la gent. Aquesta mala gestió s’ha fet evident en exemples diversos en l’últim any, en pos tres: l’escola infantil es va quedar una setmana sense professora per manca de previsió a l’hora de cobrir una baixa, es van començar unes obres al mig del poble en ple mes de juliol, i no es va firmar el contracte amb la banda de música fins dos dies abans de començar les festes patronals tot i la insistència de l’entitat.
El malestar amb la situació política arriba a la indignació. Però, i aquí ja arriba el més significatiu que vull dir en aquest escrit, no ens podem quedar en la queixa per les mostres evidents de manca d’organització, de compromís i d’ètica de Moll i Berlinghieri. Hem d’intentar detectar un problema més d’arrel i pensar a posar-hi solució. Jo crec que un d’aquests problemes és que l’Ajuntament des Migjorn Gran, que el 2019 complirà el seu 30è aniversari, no és prou fort com a institució. I amb «fort» em referesc a resistent a les persones que l’ocupen. En democràcia, les persones arriben i, després d’un temps, se’n van. Però el que sempre hi és, és la institució. La institució, pel bé dels ciutadans i del sistema polític, ha de perdurar en el llarg termini tot i les accions dels polítics que, en eleccions, es guanyen emprar-les. Han de tenir mecanismes per impedir comportaments que la posin en perill. Per sort, as Migjorn hem tingut batles respectuosos amb la institució, tant d’un color com de l’altre. Però quan n’hem tingut un que ha volgut utilitzar la institució en el seu propi benefici, la institució no ho ha pogut evitar. L’Ajuntament des Migjorn no ha resistit a la voluntat de Moll de concedir privilegis a una constructora amiga, donant-li la llicència d’obres en temps rècord i amb tots els informes tècnics desfavorables, ni ha impedit que ell utilitzés el cotxe municipal per transports particulars, ni tampoc ha impedit que, a partir d’ara i a petició del PP, l’Ajuntament faci totes les compres a un dels dos supermercats del poble i no meitat i meitat, com seria el normal, ni ha impedit que contractés el seu advocat personal per temes municipals.
En el seu mandat, Moll haurà demostrat una cosa: que a l’Ajuntament des Migjorn li falten instruments per impedir que un governant utilitzi una institució que és de tots i totes pel seu interès personal. Per tant, un repte de vital importància que tindrà l’equip de govern que resulti elegit de les eleccions municipals de maig de 2019, sigui qui sigui, ha de ser prendre les mesures necessàries per a enfortir l’ajuntament. Crec que aquestes mesures han d’anar en tres direccions: (1) aprovar un reglament semblant a un ‘codi ètic’, acordat per tots els partits, amb normes clares de com utilitzar béns municipals o que prohibeixi que hi hagi membres de l’equip de govern que només visitin Es Migjorn pels plens; (2) aprofundir en la transparència de l’ajuntament, seguint els exemples de Maó o Ciutadella, incloent una millora de la precària web, amb més informació sobre els regidors, un sistema per veure en vídeo les sessions plenàries, etc.; i (3) pensar en sistemes per afavorir la participació ciutadana, com pot ser l’ús de xarxes socials per fer arribar de forma fàcil queixes veïnals (seguint el famós exemple de l’Ajuntament de Jun), la celebració de consultes populars de forma més sovint per a decidir en quins projectes invertir els diners públics, o la publicació mensual d’un butlletí informatiu amb secció d’opinió inclosa. Un ‘codi ètic’ consensuat per tots els partits, més transparència i una participació ciutadana més fàcil ajudarien a fer que l’Ajuntament des Migjorn Gran fos més dels migjorners i les migjorneres, i no tant de la voluntat dels líders que van i venen. En definitiva, seria una institució més democràtica. Aquest, pens, és un repte que els futurs equips de govern han d’adreçar.